Miña nai traballa nunha fábrica de conservas.
Un dia miña nai díxome:
o amor é unha sardiña en lata. ¿Ti sabes
cómo se preparan as conservas
en lata?
Un día miña nai díxome: o amor é unha obra de arte
en lata.
Filla,
¿sabes de onde vés? Vés
dun viveiro de mexillóns
en lata. Detrás da fábrica, onde podrecen
as cunchas
e as caixas de peixe. Un fedor imposible, un azul
que non vale. De alí vés.
Ah! Dixen eu, entón son a filla do mar.
Non.
Eres a filla dun día de descanso.
Ah! Dixen eu,
son a filla da hora do bocadillo.
Sí, detráis, entre as cousas que non valen.
Baleas e baleas, Luisa Castro, 1988
A la biblioteca de la meva nova uni, enlloc de tan cartellet de prohivit això i allò, normes i normatives, per tota llei mena una cartolina daurada que diu: Caladinhos melhor (Calladets millor).
No us sembla encantador?
Viva Galiza ceibe!
4 comentaris:
mmm...quin plaer poder compartir galicia amb tu...això si que és un luju...i no faig broma,per fi!
:)
Encantador! ^_´
galiza, terra on la meva vida comença i el mon s´acaba
quin comentari més bonic...la meva vida recomença a Galiza, recomençarà o ha començat aquest cap de setmana...qui ets?
Cè
Publica un comentari a l'entrada