les meigas es pentinen

La pedra del meu futur

A muller que un dia quixen

Podería tocar cada un

dos arpexos do meu piano

ate facer sangrar os dedos,
para busca-lo son perfecto destas palabras.
Podería sorrir sen ganas cando te viese,
e silvar un susurro de Silvio
cando te botase de menos.
Fun esgotando primeiras veces, ate terte en min, e non importa,
porque eu non direi xamáis
o que fan duas mulleres baixo as sabas,
ou sobre elas?
Nin sequera, este pulso taquicárdico que pasado o ordenador non se notará fai que me sinta mais pequena.

Hay que tapa-la boca e abrilos ollos ben.
(isto é o que aprendín despois de amarte)
pero eu, xa asimilei o non dicer o que queres oir, para avivar a tua propia autoestima.
E non son, nin quero ser.
Porque nin sequera fun o que quisen ser e seguramente chegarei a ser, pero, se non chego,
tampoco importa,
agora,
só te escribo porque quero que leas o meu dentro,
e entendas o por qué do meu fora.

Cada día estou mais alá que acá
e isto non sempre é un erro,
as veces,
é o mellor que se pode facer.

(Para que o lobo non fira a nena.)

Andrea Núñez Briones

Silenci de biblioteca, la meva biblioteca, un lloc fabulós,
he arribat tard a classe i m'ha fet vergonya batre la
porta tancada i he pensat en aprofitar aquesta estona per
mi, per pensar-me, per escriure.
Escriure sempre m'estructura, suposo que per això, en
aquests dies que he estat fugint de les formes he evitat
teclejar res que tingués a veure amb el que sento.
No em coneixes, aleshores cal un advertiment, tinc un estil
un xic pastelós.
no pateixis no estic dona drama. En arrivar a casa
prepararé un bon sopar i obriré vi, blanc, per acompanyar
el peix cru.
Saps? la Winterson, diu que no hi han històries tristes
si saps com explicar-les.
L'Estel diu que dicto finals, que els escric,
molt abans de que passin, no dono
temps als esdeveniments i fabulo.
Bien esta lo que bien acaba.
Fue bonito mientras duró.
Blablabla
potser és perquè som dones.
Potser.
Diumenge vaig decidir que s'havia acabat.
Dissabte veient una posta de sol increïble a Binimel·là
petit, asseguda en una roca, nua, mirant el mar vaig
decidir que el que s'havia d'acabar era la meva manera
de viure les coses.

Ja estic aquí

I després d'imaginar-m'ho tant ja està aquí. Ja estic aquí.
Podria fer una llista llarguíssima del que enyoro, de com us enyoro.

Però diré:

pedra
pluja
passejades
lectures
tranquil·litat
inesperat
soletats
il·lusions
humitats
novetats
classes
kung-fú
pànic
cotxe

"La sorpresa es una liebre y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial"

Carmen Martín Gaite, que també era una mica gallega