La cobardía es asunto
de los hombres, no de los amantes
los amores cobardes no llegan a amores
ni a historias, se quedan ahí,
ni el recuerdo los puede salvar,
ni el mejor orador conjugar.
El quadre és Birthday de Marc Chagall.
Marta Balletbó-Coll: "D'amor només n'hi ha un i milers els idiotes que intenten classificar-lo."
Potser només hi ha una vegada que embogim d'amor, ens entreguem i ens creiem tan felices que creiem que podríem morir en aquell instant perquè mai més tornarem a sentir així. Potser la vida ens endureix, potser ens fa més cobardes. Potser, només potser perquè mai se sap. Recordo el túnel de la Rovira a tota velocitat i tu la Pasifae una tarda de pluja. Lesbianes amb maletes.
Aprenc a estimar i em sento més lliure. Defujo tópics. Intento no parlar més del compte. Trepitjo amb peus de plom i a estones tinc por.
Menino, gracias por descubrime a Chagall hace un par de mayos cuando de vez en cuando te metías en alguno de sus cuadros...ahora me quedo yo en uno, un ratito.
Em sento una mica sola en aquest bocinet del ciberespai, si heu llegit fins aqui deixeu-me un comentari vaaa, ni que sigui per dir-me cursi.
8 comentaris:
No et diré cursi. Et dic T'estimo. Així de senzill.
Elena.
Carinyo guapa! Amb el cos aquí i el cap i el cor a San Francisco t'envio un petó enorme!!
Maribel.
"La carga más pesada nos destroza, somos derribados por ella, nos aplasta contra la tierra. Pero en la poesía amatoria de todas las épocas la mujer desea cargar con el peso del cuerpo del hombre. La carga más pesada es por lo tanto, a la vez, la imagen de la más intensa plenitud de la vida. Cuanto más pesada sea la carga, más a ras de tierra estará nuestra vida, más real y verdadera será.
Por el contrario, la ausencia absoluta de carga hace que el hombre se vuelva más ligero que el aire, vuele hacia lo alto, se distancie de la tierra, de su ser terreno, que sea real sólo a medias y sus movimientos sean tan libres como insignificantes.
Entonces, ¿qué hemos de elegir? ¿El peso o la levedad?"
La insoportable levedad del ser- Milan Kundera
Gràcies pels carinyitus...
algo deu estar entre el pes i la carrega, no? Entre la por i el sexe hi ha la passió, entre la dependència i el pasotisme la nostra mirada sobre el món? Desvariejo?
per mi que ultimament folles massa...i no et rega bé el cervell
ja fa temps que no ens serveixen les dicotomies per entendre el món i a nosaltres mateixes. Anem fent i busquem el que ens ve de gust, partim de l'hedonisme però mirem de projectar una mica més enllà. Carreguem si ens val la pena i si no, volem buscant una altra càrrega que ens interessi més. Les càrregues també es poden portar amb elegància.
El dolor ens fa més fortes, ens fa crèixer, ens ensenya a viure però no crec ens els camins de perfecció, en el sacrifici que ens inculca la tradició judeo-cristiana. Crec que l'amor ens ha de fer sentir lleugeres , per això em costa entendre a Kundera, potser només entenc la carrega com a compromís, com a temps, donar temps, donar-nos temps. No hem de deixar mai de volar però plantant bé els peus a terra. Visca la contradicció.
I follar tant també em torna més sentimental?
Aquests termes de compensació, pes, càrrega buf. La meva estimada postmoderna Jeanette Winterson té un llibre que es titula La carga, haurem de fullejar-lo.
Cè
Amor, buf. Passió, sexe, filosofia, dependència, pasotisme...
Crec que és molt més fàcil.
He trobat una definició xula tot i que en anglès a la wiki (http://en.wikipedia.org/wiki/Love), però continuo pensant que és molt més fàcil.
Crec en la passió, i crec en el compromís. Igual que crec en la teoria i en la pràctica, que han d'anar lligades o desvirtuen la realitat. Crec en l'autonomia i en la interdependència, en el diàleg i en l'acord. En la construcció comú de significats, projectes, i sobretot; il·lusions. I en el curro diari, alliberador i compromés, en estimar algú altre, estimar les persones de les quals t'envoltes, estimar les teves amants, una o mil, bé mil més complicat; estimar la teva família (la que esculls i la que no esculls si pots clar), estimar el món i la vida, i el més important nena petita d'ulls de mar i llavis de vida: ESTIMAR-TE a tu mateixa. Per què, com podrem estimar mai ningú si som incapaces d'estimar-nos, sense complexes ni contradiccions, sense malalties ni addiccions. Crec que és una premissa, per estimar com sigui i a qui sigui; si no m'estimo sóc un frau si penso que així podré estimar mai ningú. Del jo al nosaltres hi ha un pas tant petit, però sortit de dins per no tornar mai més tampoc no és cap solució. Bé, palla mental o no, vaig a dormir més convençuda que abans que l'amor és amor, i prou. I no cal menjar-se l'olla per estimar, cal estimar; confiar i cuidar; tant de tu mateixa com de la gent que estimes. I la passió, pos igual, es curra, sí em sap greu, pot sonar pot romàntic, però la passió també es curra!!
Otro día más vale? Vaig a visitar-me al meu racó amb l'ajuda d'un incondicional que em recorda que m'estimo molt, el meu lelo. Salut i bona nit!
Publica un comentari a l'entrada