Ortigueime

MENGEN el buit.
No hi ha cap lloc que no estigui ple de si mateix.
El temps esta com un xoriç quan rebenta.
Però no rebenta.
No rebenta,
tenen el buit a l'estòmac i no el poden deixar anar.
(p.39)

El que tenim entre les mans és pa sec. Coem pa d'abans
d'ahir. No hi ha aigua a la taula. Ni vi. Només una taronja que em menjo
i l'estómag de laura desapareix. Queda al calendari
marcat amb un cercle vermell: el dia de la mort. Et portaria al mar
encara que et morisiss per anar a Sant Andrés de Teixido. Vull que et
vegis quan l'aigua deixi el cos a la sorra.
(p.43)

Petoneja'm aquest ull i aquesta piga que tinc al pit. Abraça'm
les cames. Un lloc on estar segura . Porta'm amb
sidecar a fer una volta per la Terra Chá.
Un dia de sol, sense massa vent, però amb la calor justa. Millor
que sigui primavera.
(p.70)

(Les traduccions d'urgència són meves...)

M'he ortigat i encara no vull calmar aquesta picor incòmode, aquest plaer dolorós que em produeixen els versos de Xiana Arias Rego.