Tinc divuit cicatrius a la cama dreta. Tan de bo les de l'ànima fossin tan fàcils de contar, potser anomenar-les serviria.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Tes un blog? Non o teño porque non me dá a gana. Cando é un espello narcisista non me interesa. A xente fai blogs pola necesidade de comunicarse, e hai tamén un efecto en cadea. É paradoxal, substitúese o contacto real por outro tipo de relación. Non sei se é mellor ou peor. [Entrevista a Daniel Salgado, poeta e xornalista, en Galicia-Hoxe.com]
- Camara de niebla
- Capblau
- Das orixes de marzo
- Feminismos e outras historias
- germaneta
- inapropiables
- Iria Fernández Crespo
- KleptO
- La Maga
- Lendas fufas
- LSD
- Mambo
- Maribolheras precarias
- mi feminsmo y otras alteridades
- miña poeta violeta
- Mujeres creando
- No me pises o freghao
- nofrigorífico
- O Feminismo Está a Passar Por Aqui...
- O.R.I.N.A.L
Arxiu del blog
-
▼
2008
(37)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (5)
- ► de setembre (5)
Eu nunca serei yo
passitus
6 comentaris:
Estimada....segur que aquestes divuit no son res al costat dels centímetres de pell no cicatritzada, estic segura que és agradable recorre't a pams i trobar-ne una de tant en tant per encetar conversa. Bé, segura potser no, perquè jo recorro altra pell blanca. Un petó, et veig bé darrerament.
Mmm, podria fer un comentari poètic d'aquests que elogien les cicatrius, ja ho he fet altres vegades, però només serviria per teure'n la part romàntica. Sóc una mentidera. Les cicatrius són el resultat de les ferides que s'han curat irregularment. És pràcticament inevitable que la marca que deixen porti records del dolor, més o menys intens que va produir la ferida.
Disculpes, he entrat al bloc com una elefanta anónima, però pensava que era necessari seguir la línea marcada i que el secret formava part de l'encant. El que he escrit....res que tingui a veure amb res, aprofito el teu espai per partir de coses meves. No m'amago, sóc jo...la lesbiana feminista de Girona, bé, n'hi ha una altra, però aquesta és trotskista....ah, que n'hi ha més? sí clar, però només a les festes armari que el GLG fa a la quinta punyeta de la ciutat. Petonets i disculpes.
Disculpes, he entrat al bloc com una elefanta anónima, però pensava que era necessari seguir la línea marcada i que el secret formava part de l'encant. El que he escrit....res que tingui a veure amb res, aprofito el teu espai per partir de coses meves. No m'amago, sóc jo...la lesbiana feminista de Girona, bé, n'hi ha una altra, però aquesta és trotskista....ah, que n'hi ha més? sí clar, però només a les festes armari que el GLG fa a la quinta punyeta de la ciutat. Petonets i disculpes.
Nao sei minha rulinha!!! nao estou segura de moitas cousas últimemente, pero nomear as cousas serve para lhes dar existencia, e darlhes existencia serve para saber ónde é que están, e saber ónde é que están serve para abandonar as a beira do caminho ou colher as da man e acariciar as, coma voçe quixer...coma te sintas melhor!!!
Beijo!!!!
Que poetic, pero no et preocupis per aquestes cicatrius, per que segurament amb el temps en tindras mes, es cuestio de conviure amb elles, saber que estan ahi, saber per que y acabar estimant-les o odiant-les.
Repeteixo, molt poetic! ;)
Publica un comentari a l'entrada