EL CAMÍ QUE NO FAIG

Passejaria amb tu
per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic, poder passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol, Temps d'interluni

DUES AMIGUES

Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un carrer de l'estranger.

GABRIEL FERRATER, Les dones i els dies, (1968)

Ja n'hi ha prou

Com Neruda va contaminar els imaginaris col·lectius amb la seva poesia romaticoide en linea amb la bequeriana, mantenint a la dona en la posició d'objecte de desig i contemplació milers d'adolescents adoren la Shakira...encara que jo crec que la colombiana se'n riu de l'amor romàntic, convertint-se en maniquí al final del seu videoclip o conduint amb els ulls envenats...

Bruta, ciega, sordomuda
Torpe, traste, testaruda
Es todo lo que he sido
Por ti me he convertido
En una cosa que no hace
Otra cosa mas que amarte


Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
(...)
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Cenerentola

Cuando era niño, Joseph Cornell leyó muchísimos cuentos de hadas –de los Grimm, de Hans Christian Andersen y también los que recopiló Andrew Lang a finales del s. XIX, y éstos lo inspiraron cuando ya era adulto. Los menciona con frecuencia en las notas de su diario. Para él, cualquier escena podía convertirse en una escena de un cuento de hadas, incluso las más cotidianas. Asocia los cuentos de hadas con un resplandor que tiene el poder de transformar lo cotidiano en algo simbólico y mágico, que denominó el “eterniday”.

[...]

Además, ¿cuántas veces no hemos experimentado el “eterniday” y nos hemos sentido en un cuento de hadas? ¿Quién no ha encontrado en el camino brujas y hadas madrinas?

Extret de unpredictablepaths.wordpress.com/2007/07/

Joyce DiDonato, Una voce poco fa, Il barbiere di Siviglia, Rossini