EL CAMÍ QUE NO FAIG
Passejaria amb tu
per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic, poder passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.
Miquel Martí i Pol, Temps d'interluni
DUES AMIGUES
Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un carrer de l'estranger.
GABRIEL FERRATER, Les dones i els dies, (1968)
3 comentaris:
tha donat temps i tot d´omplir amb una mica de poesia l´espai virtual que ara sembla tan buit, quan les respontes tampoc hi son dintre meu...no ens preocupem..val més la poesia al cor que mil patiments..ànims bonica
La teva erudita a la violeta, avui més que mai
la sra de la lletra petita...sort que a internet no pot triar gaire la mida de la lletra...
que bonica que és Girona...
Publica un comentari a l'entrada