revistes illes

Egoismes

(mirar a partir del segon 28'')

Galegas a Barcelona!

Dies molt molt intensos.
Kilombo, Forat, Girona, Font, festes de St.Andreu, nitbus, Barceloneta, metro...
Menjar, dormir, jugar, explicar contes, escoltar històries.
Energia renovada i aquesta lleugera morriña.
Queixa principal de les meves gallegues a aquesta ciutat:
aqui res es serveix prou calent i menys els cafés amb llet, sempre mornos!
Pluja avui, de despedida.

Preludi d'alegria

Et dans tes yeux pleins de tristesse,
Dans tes yeux alors je boirai
Tant de baisers et de tendresse[s]
Que peut-être je guérirai.

Divas 1

Distribució complementària

En lingüística se denomina distribución complementaria a la relación entre dos elementos en la cual uno de los elementos no se encuentra cuando aparece el otro.

En fonología se refiere a dos sonidos que presenten similitud fonética, de manera que dado un contexto, uno puede aparecer pero el otro no. Cuando se da similitud fonética y distribución complementaria, se tratan de alófonos del mismo fonema (el representante del fonema se suele elegir dependiendo de varios factores, como el número de contextos en que aparece un sonido con respecto a los demás).

En castellano se dan varios casos de distribución complementaria, como el sonido [ŋ] (consonante nasal que se velariza ante consonante velar, como en aunque), el cual sólo puede aparecer ante una consonante velar (en cambio el sonido [n] no puede aparecer en esa posición). Por lo tanto, [ŋ] es un alófono de /n/.

También los sonidos [b] (oclusivo) y [β] (fricativo) se encuentran en castellano en distribución complementaria.

	#__	m__	V__C	V__V	__#
[b]	Sí	Sí	No	No	No
[β]	No	No	Sí	Sí	Sí

En este caso, donde aparece [β] no aparece [b] y viceversa. Dada la similitud fonética (sólo cambia el rasgo [+continuo] de [β]), ambos están en distribución complementaria, y son alófonos del mismo fonema.

Matí amb la Silvia

Gerda Wegener

cicatrius

Tinc divuit cicatrius a la cama dreta. Tan de bo les de l'ànima fossin tan fàcils de contar, potser anomenar-les serviria.

Un planeta davant meu

- Jo no sóc cap experiment -vaig dir.
- L'amor és un experiment -va dir ella-. El que ve després sempre és una sorpresa.

Vaig posar el cap entre les mans. Un robot m'estava tirant la canya!

- ¿Vols dormir amb mi?
- No puc dormir amb un ordinador...
- Et vull tocar.
- ¿I si em toquessis, què passaria?
- Trobaria amb un llenguatge per on començar.
- ...
- No em pots estimar. No em coneixes.
- ¿Només es pot estimar el que es coneix?
- ¿O és l'amor el que no coneixem?

Cada segon l'univers es divideix en possibilitats i la majoria d'aquestes no acaben de passar. No és un univers, hi ha més d'una lectura. La història no s'aturarà , no es pot aturar, es va explicant ella mateixa, esperant una intervenció que canviarà el que passarà a continuació.
L'amor és una intervenció.
La mà sobre la mà, començo a baixar pel teu cos. La mà sobre la mà, va massa ràpid, com els batecs del meu cor. Es baixa per aquí, el penya-segat, la cova. No hi ha seguretat, cap certesa d'un retorn.

Enyors de Baix Empordà

Tot ens sembla blanc o negre. Perquè ens costa molt entendre que algunes coses poden ser blanques i negres alhora. Que hi ha coses que són reals i irreals al mateix temps.
Algunes d'aquestes coses, a més, no es poden dir amb paraules. Tot i així, però, és fascinant intentar-ho.

Tim Burton

Fa massa que no veig el Montgrí ni les Medes, massa temps d'aquella tarda en que buscàvem tresors a la Gola del Ter.

Schinus Molle (Falsa pimienta)

El pimentero falso es un árbol de hoja perenne que llega a medir hasta 15m de altura. Sus flores son hermafroditas o unisexuales, de pequeño tamaño, son de color amarillo, tienen un cáliz con cinco lóbulos, cinco pétalos, diez estambres y un pistilo. Al madurar este ultimo, origina una drupita del tamaño de un grano de pimienta, de color rosa brillante, con muy poca carne y un solo hueso; al romperlo despide un agradable olor, algo resinoso, a pimienta.

que els records no ens pesin

Les escopinyes es van obrint poc a poc, al vapor de l'aigua amb aroma de llorer.
La colònia de gats que s'allotja als jardins de la facultat miolen intensament, avui, un dimarts de tardor.
Gràcies per deixar-me anar, a poc a poc, tan dolçament, sense més pedres que posar a la motxilla.

Grimpallunes

Rua San Pedro

4 de setembre del 2008

Festival da poesia en Salvaterra

a perda

-o importante é a perda, todas as otras veces que tiraches.

Benjamin explícao moi ben

-cría que era Mallarmé
-de Mallarmé é a metáfora, o razoamento de Benjamin
-e se gañas?
-está o repóker
-e se volves gañar?
-entón...cómpre variar o xogo ou... cambiar de mesa

Charenton, Chus Pato

Aprenentatges

Sembla ser que les fogueres s'han de saltar un número imparell i més d'un cop i es recomenable no fer-ho mal calçada (les meves sabatetes vermelles quasi no resisteixen). Saltar la foguera et neteja de males energies per tot l'any i a més et concedeix desitjos (encara que la Mara, una nena de 6 anys digui que ella no en demana perquè no es compleixen mai).

Aquella nit van começar les despedides, amb elles cadascuna de les dones que van marxan s'enduen un troçet de converses, passejos, intimitats compartides.

Tinc aquest convenciment: hi haurà retrobaments constants.

Aquestes intimitats no estan en perill, són com troçets de mirall que ens retornen el que hem compartit i ens fan sonriure.

ai Maria Mercè Merceditas

Des d'ahir la nit que no puc deixar de pensar en que aquest serà un Sant Joan sense coca ni cava.
La veritat és que mai m'ha agradat ni una cosa ni l'altre, un tema cosa són els petards que en lo de la pirotècnia si que fa influir la cosa genètica.
Bueno, sembla que toca la ploradeta d'aniversari de rigor, perquè hi ha buits que no es tanquen per anys que faci, i una es va fen gran i se n'obren de nous.
Però només és la ploradeta de rigor eh, aquest any faré una cosa que no he fet en la vida pel aniversari: un examen!!!! No el porto molt bé...
Celebraré un San Xoan amb sardines, fogueres i licor cafè, una mica amb el cor al carrer gavà i el pastís de galeta de l'any passat, al claustre de la universitat, al mediterrani, als dinars i les tardes d'aniversari amb la mama...
Per què amb els anys una aprèn a portar les nostàlgies, aquestes saudades, i pesen menys però això no vol dir que deixin de ser-hi.
Avui fa anys que vam tancar La Maret, la primera casa okupada de Salt, fa tres anys que l'Albert i l'Eva es van casar i que sé jo quantes efemèrides més és compliran. Seguim aquí, cremant mals records a les fogueres i recordant el vers de la Marçal:

avui regna la lluna amor i cap flor no es tanca!

Dijous Paella que no mola...però no podia passar un aniversari sense la meva cançó!

a veure si fem una bona llista...

Andas nas berzas

Ensimismada

P.D. El dibuixet e's una iluminaci'o de La Ciutat de les dames de Cristina de Pizan.

Ocos

Avui recordo el que he somiat.

Em despertava a casa, al meu llit, entrava llum pel balcó que dona al carrer Gavà, havia quedat per esmorzar amb la veïna a la pastisseria dels entrepans bons. No era diumenge ni dia de cada dia, ni dissabte. Abans, però, tenia temps de fer un cafè amb llet de soja amb les nenes que ja sentia trastejar per la cuina, era feliç i feia mandres entre els llençols.


en obrir els ulls estava aquí. I, a diferència d'altres vegades, no estava decebuda, plovia per fi després d'una setmana de sol, m'esperaven articles per llegir i treballs per fer i una passejada i una cervesa i...

Els somnis a vegades també poden ser "buracos", "ocos"? divendres a la nit la Nadina, que té un nom tan bonic que li van prendre per titular una cançó, em parlava dels forats, d'aquells moments en que et quedes mirant el no-res fixant la vista en els quadres d'una camisa aliena. Moments en que la ment descansa, t'oxigenes, et salves. Estàs a recés de la vida i sus atropellos. Gràcies per fer que tornés a llegir aquest poema:

Socorrismo laura,
e logo o que veña.
A cidade.
Cemiterios.
Non
deixas de correr dentro do cinseiro
redondo,
ti dando voltas cos ollos fixos en ti.

Douche un oco para que te gorezas
pero agarda un minuto,
tempo para que me calze
colla a chaqueta e bufanda.
Ocos,
como Prim pero sen tantas voltas.
Nas túas mans,
no que separa os lentes dos ollos,
nun día de luz pasar a tarde no espazo entre o moble da cociña e
/ a neveira.

Arias, Rego, X., Ortigas, Espiral Maior, Galiza, 2007

Més forats, d'altres matèries: http://capblau.blogspot.com/2007/11/richard-serra.html
Forats que no tenen a veure amb absències.

Estar a la lluna de València, estar en la pola, seria bonic que entre totes féssim un recull de frases fetes que tenen a veure amb aquestes petites evasions...

P.D. Quan m'he llevat sonava Bach a casa el veí i ho he endevinat abans que ha la ràdio diguessin el nom del compositor tot i que no eren les variacions.

Tornant a començar, partint del negre

Hi ha dies que la vida se'ns presenta com un quadrat negre però això no té perque ser dolent.
En el negre és concentren tots els colors, els forats negres on van a parar tot de coses que perdem en el dia a dia han d'estar plens de coses meravelloses.

A vegades em venen de gust els ous per més que em sentin malament.

Però ara seguiré en guaret i a dieta sense peix ni paraules.

Aquesta aventura mort aquí.

Renovarse o morir.

Amb el temps de les cendres ja neixerà quelcom.

Que bonic ha estat compartir passions i sentimentalismes.

Petonets d'aquesta energúmena.

Ortigueime

MENGEN el buit.
No hi ha cap lloc que no estigui ple de si mateix.
El temps esta com un xoriç quan rebenta.
Però no rebenta.
No rebenta,
tenen el buit a l'estòmac i no el poden deixar anar.
(p.39)

El que tenim entre les mans és pa sec. Coem pa d'abans
d'ahir. No hi ha aigua a la taula. Ni vi. Només una taronja que em menjo
i l'estómag de laura desapareix. Queda al calendari
marcat amb un cercle vermell: el dia de la mort. Et portaria al mar
encara que et morisiss per anar a Sant Andrés de Teixido. Vull que et
vegis quan l'aigua deixi el cos a la sorra.
(p.43)

Petoneja'm aquest ull i aquesta piga que tinc al pit. Abraça'm
les cames. Un lloc on estar segura . Porta'm amb
sidecar a fer una volta per la Terra Chá.
Un dia de sol, sense massa vent, però amb la calor justa. Millor
que sigui primavera.
(p.70)

(Les traduccions d'urgència són meves...)

M'he ortigat i encara no vull calmar aquesta picor incòmode, aquest plaer dolorós que em produeixen els versos de Xiana Arias Rego.

LA CUERDA CORTADA

La cuerda cortada puede volver a anudarse,
vuelve a aguantar, pero
está cortada.

Quizá volvamos a tropezar, pero allí
donde me abandonaste no
volverás a encontrarme.

Bertolt Brecht, Poemas de Amor

Políticament incorrecte

EL AMOR ES UN GÉNERO LITERARIO

He pensado escribirte como si no existiera
aún el feminismo. Como si nuestro tiempo
no fuera el fin de siglo, ni nadie conociese
la igualdad de los sexos, ni causara extrañeza
oír que te dijera que el amor que yo siento
por ti jamás podrías sentirlo tú por nadie.

Tal vez el amor sea solo literatura
que cambia con el tiempo. Supongo que nosotros
no amamos como Shakespeare, ni Shakespeare como Dante,
ni Dante como Safo, ni Safo como nadie.

De Carlos Martínez Aguirre.

La camarera del cine Doré

Porto

els àcids fan dibuixos que ens reensenyen a mirar la realitat d'altres maneres, i a retrobar-la, i a perdre-la i a jugar-hi.

Saudade non ten tradución a ningunha lingua. Compartida por galegos e portugueses, ten unha diferenza entre ambos. Para os portugueses é ausencia de calquera cousa; para os galegos só da terra, de Galiza, presenza que, aínda estando nela, non é completa. Dicía Rafael Dieste que unha vez nela a terra pide máis, algo que un non sabe o que máis é.

Na

Porto fabulosa, fabulosa de fàbula, de conte, de milers d'històries que ens expliquen els seus carrers i els edificis dempeus, i els mig enfondrats...estic viciada a aquestes ciutats de pujades i baixades, ciutats de caminar sense mapa, perquè de poc serveix en aquest laberint de carrerons, sense ruta, sense pressa.
On no poden els arbres, i si cauen els apuntalen, i et trobes places que semblen petits boscos, on la gent creua en vermell i parla baixet al metro, pots pendre't una sopa a qualsevol hora i el café amb llet en got de vidre té nom: galao. Els nens juguen a pilota al barri de la Ribeira i regna el desordre arquitectònic. Porto, que em fa pensar en un llibre de contes d'aquells desplegables, que els obries i sortia un castell, un poblet a mig desplegar sembla de lo juntetes que estan les cases.
Porto viva, Porto norteña i descuidada. Porto ciutat incòmoda, on a partir de quarts de 20h poca gent queda pel carrer.

outra-face.blogspot.com/
maria-vai-com-as-outras.blogspot.com/
www.casa-viva.blogspot.com

plorarploure

e cando chove en Compostela vai pinga
a pinga o meu amor chovendo
Avilés de Taramancos, Límites, 1985

Choiva

Precipitación de partículas de auga líquida en forma de gotas máis grandes cas do orballo.

A meirande parte da choiva comeza coma neve, motivo polo que as nubes de choiva deber ser moi grosas ou altas para poderen te-lo frío suficiente para que se forme esta; os cristais de xeo presentes nas nubes agrúpanse formando copos de neve que caen lentamente a través da propia nube transformándose en gotas de choiva que se quentan segundo chegan ó chan.

Tienes frío, estás solo, y hay que esconder el miedo.
Echa hilo a la cometa de la noche,
que aún queda algo de viento.

les meigas es pentinen

La pedra del meu futur

A muller que un dia quixen

Podería tocar cada un

dos arpexos do meu piano

ate facer sangrar os dedos,
para busca-lo son perfecto destas palabras.
Podería sorrir sen ganas cando te viese,
e silvar un susurro de Silvio
cando te botase de menos.
Fun esgotando primeiras veces, ate terte en min, e non importa,
porque eu non direi xamáis
o que fan duas mulleres baixo as sabas,
ou sobre elas?
Nin sequera, este pulso taquicárdico que pasado o ordenador non se notará fai que me sinta mais pequena.

Hay que tapa-la boca e abrilos ollos ben.
(isto é o que aprendín despois de amarte)
pero eu, xa asimilei o non dicer o que queres oir, para avivar a tua propia autoestima.
E non son, nin quero ser.
Porque nin sequera fun o que quisen ser e seguramente chegarei a ser, pero, se non chego,
tampoco importa,
agora,
só te escribo porque quero que leas o meu dentro,
e entendas o por qué do meu fora.

Cada día estou mais alá que acá
e isto non sempre é un erro,
as veces,
é o mellor que se pode facer.

(Para que o lobo non fira a nena.)

Andrea Núñez Briones

Silenci de biblioteca, la meva biblioteca, un lloc fabulós,
he arribat tard a classe i m'ha fet vergonya batre la
porta tancada i he pensat en aprofitar aquesta estona per
mi, per pensar-me, per escriure.
Escriure sempre m'estructura, suposo que per això, en
aquests dies que he estat fugint de les formes he evitat
teclejar res que tingués a veure amb el que sento.
No em coneixes, aleshores cal un advertiment, tinc un estil
un xic pastelós.
no pateixis no estic dona drama. En arrivar a casa
prepararé un bon sopar i obriré vi, blanc, per acompanyar
el peix cru.
Saps? la Winterson, diu que no hi han històries tristes
si saps com explicar-les.
L'Estel diu que dicto finals, que els escric,
molt abans de que passin, no dono
temps als esdeveniments i fabulo.
Bien esta lo que bien acaba.
Fue bonito mientras duró.
Blablabla
potser és perquè som dones.
Potser.
Diumenge vaig decidir que s'havia acabat.
Dissabte veient una posta de sol increïble a Binimel·là
petit, asseguda en una roca, nua, mirant el mar vaig
decidir que el que s'havia d'acabar era la meva manera
de viure les coses.

Ja estic aquí

I després d'imaginar-m'ho tant ja està aquí. Ja estic aquí.
Podria fer una llista llarguíssima del que enyoro, de com us enyoro.

Però diré:

pedra
pluja
passejades
lectures
tranquil·litat
inesperat
soletats
il·lusions
humitats
novetats
classes
kung-fú
pànic
cotxe

"La sorpresa es una liebre y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial"

Carmen Martín Gaite, que també era una mica gallega

Doña Emilia

"Ya sé que con tu apoyo saldré bien de los casos difíciles en que mi destornillada cabeza (que solo tiene la mar de tornillos para tratar de Rabelais y de otras cosas estrafalarias) me ponga. El quererme a mi tiene todos los inconvenientes y las emociones de casarse con un militar en tiempo de guerra. Siempre doy sustos.[...]
Te muerdo un carrillito y te doy muchos besos por ahí, en la frente y en el pelo y en la boca. Gracias por tus bondades todas, y no me destierres al fin de ese corazón mío".
Carta de Doña Emilia a Pérez-Galdós.

Emilia, condessa de Pardo-Bazán, burgesa, antigalleguista, a estones carlista, va revolucionar el seu temps, amb la seva vida i la seva obra. Separada d'un marit al qui no li agradava que escribis, passava la seva vida entre Madrid, París i el pazo, al que ella anomenava granja o torre, de Meirás. No anomenaré feminista a tal personatge, encara que reivindiqués el vot i l'educació per les dones.
Diuen que un dels arguments que esgrimiren els acadèmics per no deixar-la ingressar a la Real va ser que aleshores s'haurien de fer obres per tal de construïr un bany de senyores.
Es coneguda també la seva afició per l'òpera, era tan aficionada, que un cop, al haber de privar-se d'una estrena d'una òpera de Wagner al estar de dol per la mort del seu ex-marit, va demanar que la hi retransmitissin per telèfon...deia, ella, que ja escoltava Wagner quan encara no estava de moda, des que havia vist de jove a Alemanya una representació.

Des-arrancar un corazón

Me estoy volviendo a colocar el
corazón, que han arrancado mil canciones, el corazón desgarrado de la literatura, el corazón desangrado que si no ha sufrido no ha amado…me estoy recolocando el corazón, otro posible.

Maria Romero

Tendim a confondre estimar amb servir el nostre cor en safata. Donar amb entregar.

Aquests dies llegeixo articles de psicología social sobre l'amor-passió. A la Xina un psicóleg consideraria una patología el que nosaltres considerem enamorament. A l'hora segueixo recopilant passions literàries i fixant-me en com ens gestionem en l'àmbit sexo-afectiu: o creem relacions sexo-festives o tendim al pantojisme.

Quanta literatura, cine i bolero entorn al fet que les feromones d'algú ens desperten instints primaris d'aparellament.

EL CAMÍ QUE NO FAIG

Passejaria amb tu
per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic, poder passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol, Temps d'interluni

DUES AMIGUES

Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un carrer de l'estranger.

GABRIEL FERRATER, Les dones i els dies, (1968)

Ja n'hi ha prou

Com Neruda va contaminar els imaginaris col·lectius amb la seva poesia romaticoide en linea amb la bequeriana, mantenint a la dona en la posició d'objecte de desig i contemplació milers d'adolescents adoren la Shakira...encara que jo crec que la colombiana se'n riu de l'amor romàntic, convertint-se en maniquí al final del seu videoclip o conduint amb els ulls envenats...

Bruta, ciega, sordomuda
Torpe, traste, testaruda
Es todo lo que he sido
Por ti me he convertido
En una cosa que no hace
Otra cosa mas que amarte


Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
(...)
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Cenerentola

Cuando era niño, Joseph Cornell leyó muchísimos cuentos de hadas –de los Grimm, de Hans Christian Andersen y también los que recopiló Andrew Lang a finales del s. XIX, y éstos lo inspiraron cuando ya era adulto. Los menciona con frecuencia en las notas de su diario. Para él, cualquier escena podía convertirse en una escena de un cuento de hadas, incluso las más cotidianas. Asocia los cuentos de hadas con un resplandor que tiene el poder de transformar lo cotidiano en algo simbólico y mágico, que denominó el “eterniday”.

[...]

Además, ¿cuántas veces no hemos experimentado el “eterniday” y nos hemos sentido en un cuento de hadas? ¿Quién no ha encontrado en el camino brujas y hadas madrinas?

Extret de unpredictablepaths.wordpress.com/2007/07/

Joyce DiDonato, Una voce poco fa, Il barbiere di Siviglia, Rossini